Els vint-i-sis contes de Cançons damor i de pluja sestructuren com un recital democions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals més absurds de ledat madura. Amb un estil precís i carregat dintensitat, Sergi Pàmies reinterpreta els clixés del romanticisme arquetípic i les servituds de la hipocondria sentimental.La prosa i el to, depurats i continguts, busquenlequilibri entre la causticitat, la vitalitat i la malenconia. Amb aquests instruments, Pàmies se submergeix en les aigües estancades de lamor, la dependència de la memòria heretada, el dolor pels absents i el plaer descriure sense saber on és la frontera entre la invenció i lautobiografia.