L’1 d’agost de 1937 una desfilada de banderes roges travessa París. És la comitiva fúnebre perGerda Taro (Stuttgart, 1910-El Escorial, 1937), la primera fotògrafa caiguda en un camp debatalla. Justament aquell dia hauria fet 27 anys. Robert Capa, a primera fila, està desfet: junts,havien estat feliços, ell li havia ensenyat a fer servir la Leica i després tots dos se n’havien anata la guerra d’Espanya. Entre els assistents s’hi troben altres amics que coneixien Gerda des demolt abans i que va deixar en ells una forta petjada. Ella els va decebre i ferir, però la seva joiade viure, la seva set de llibertat són espurnes capaces de tornar-se a encendre. N’hi ha prouamb una trucada per desencadenar els records.Així comença aquesta novel·la, rigorosament documentada, sobre una dona en la qual en unaèpoca especialment convulsa cristal·litzen la joventut, l’alegria de viure, el talent i el compromísen un temps de crisi econòmica, d’ascens del nazisme, de persecució i de guerra.