Wittgenstein, separant-se de la tradicio, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sino que hi empra el comentari breu, l'observacio laconica, l'exemple o el contraexemple, l'apotegma, l'aforisme... I aquesta manera trencada d'escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits -una lectura lineal no n'es mai aclaridora-, te tambe la consequencia que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, es indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, es a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.