Ara tinc editor. Cartes 1963-1983 (en Catalá) - Ramon Folch i Camarasa;Joan Sales;Montserrat Bacardí

Celebració del centenari Folch i Camarasa

Un dels treballs de Club Editor és donar al públic l’obra de Joan Sales, que inclou una part epistolar molt important. Després de Màrius Torres, Mercè Rodoreda i Joan Coromines és el torn de Ramon Folch i Camarasa, de qui en-guany se celebra el centenari.

Els corresponsals d’aquestes cartes comparteixen somnis: l’editor pretén publicar literatura que sigui de qualitat i es vengui alhora; el novel·lista vol viure de la seva ploma. Petit inconvenient, cap dels dos està disposat a renunciar a la seva llengua, el català, en ple franquisme. ¿Com ho van fer aquests dos homenots per sortir-se amb la seva?

Amb aquest volum assistim al naixement de les novel·les de Folch i Camarasa i a la construcció del catàleg del Club Editor de Sales: els lectors que vulguin descobrir l’ofici del llibre entre bastidors en tindran per sucar-hi pa.

El 25 de febrer de 1963, un autor amb nou novel·les publicades i ganes de créixer s’adreça a un editor que fa quatre anys que ha engegat un nou segell i ja ha aconseguit algun èxit sonat: Ramon Folch i Camarasa demana a Joan Sales què pensa de l’original que li ha fet arribar. La resposta de Sales inicia un diàleg que durarà vint anys i produirà una gran amistat entre dos que havien de trobar-se: un autor “professional” i un editor “comercial” —o si més no amb voluntat de ser-ho.

Carta rere carta viurem les vicissituds mundanes d’un escriptor que necessita diners per mantenir la família (nombrosa), d’un editor que busca la complicitat perquè cada veu nova arribi a bon port, d’un món literari que creix i intenta professionalitzar-se, del naixement de grups editorials que “cacen” autors amb projecció, de l’adveniment dels premis literaris com a reclam... L’humor que domina en aquest epistolari és la conya —no hi ha paraula més exacta—. Un botó de mostra de l’any 1967:

Estimat amic Folch i Camarasa:
Veni, vidi, vici. Que vol dir, com tothom sap: El rayo soy, donde me llaman voy.
Llegida la teva novel·la per la mestressa i el director literari d’El Club dels Novel·listes i reunits en assemblea general, acorden per unanimitat publicar-la tan aviat com tu ens deixis. Si pogués ser, ara mateix.
Només et demanem un altre títol. Aquest que li has plantificat, de Fi de setmana damunt l’herba, no pot anar ni amb rodes.
No et dic de rebatejar-la Setmana tràgica o Mala setmana, perquè no serien tampoc encertats. Però entre tots hem de trobar un títol que, tot tenint alguna cosa a veure amb el tema, tingui al mateix temps allò que els clàssics en deien ganxo.

Són 122 cartes que mostren la consecució d’un projecte compartit: produir bona literatura en català i vendre’n molts exemplars. Les veus de Folch i Camarasa (continguda i educada) i de Sales (desacomplexada i sense filtre) es contrapunten per oferir-nos un relat de primera mà sobre l’altura dels somnis —viure d’escrire novel·les en català en plena dictadura—, les trifulgues de l’edició i la materialitat de la cultura.